Cultura

La restitució del campanar després del seu esfondrament al 2019, va seguir els estàndards internacionals per recuperar l'elevat valor patrimonial del campanar. A través de models virtuals tridimensionals i la implementació d'un sistema georeferenciat inèdit, els tècnics del departament de Patrimoni Cultural del Govern d’Andorra van poder identificar l'espai exacte de les 500 pedres que conformen el campanar i disposar-les al mateix lloc on eren abans de la caiguda. També es va corregir la petita inclinació del campanar i ubicar-hi una cornisa no documentada en la reconstrucció de l'any 1980. Finalment, s’ha realitzat un intens treball artesanal per a l'arrebossat de calç del campanar i de la nau.

Durant la intervenció es va tornar a exhumar, al peu del campanar, una sitja que ja s’havia excavat l’any 1979 i molt a prop, una nova sitja que no havia estat documentada amb anterioritat, la catorzena descoberta al Roc d’Enclar. Ambdues sitges es van utilitzar com a espais de magatzematge abans de la implantació de l’església de Sant Vicenç, possiblement al segle VIII o les primeres dècades del IX.

El roc d’Enclar va constituir, per la seva situació a l’entrada de la vall i per la facilitat de la seva defensa, un lloc estratègic que va ser utilitzat sobretot entre els segles IX i XII pels comtes d’Urgell per controlar el pas des de la part alta del país. L’expansió cap al sud que van emprendre els comtes de Foix i els conflictes que els van oposar durant bona part del segle XIII als bisbes d’Urgell van portar, el 1278 i el 1288, a la signatura d’uns acords, els Pariatges, entre aquests dos senyors. En el segon d’aquests documents es va establir que el comte de Foix havia d’aturar les obres de construcció d’una fortificació que estava portant a terme en aquest lloc i que, a més, s’havia d’enderrocar tot el que ja havia estat edificat. Aquest acord justifica en gran part les febles restes que han perdurat del recinte emmurallat i de les torres que el completaven.

L’habitació en aquest lloc va durar segles; els materials apareguts durant les diferents campanyes d’excavacions arqueològiques i que comprenen des d’una moneda i restes de ceràmica d’època romana fins a ceràmica d’època paleocristiana, altmedieval i posterior al segle XV, com també monedes de diferents moments del segon mil·lenni, hi confirmen la presència humana fins a èpoques recents.

L’església de Sant Vicenç va ser construïda probablement a la darreria del segle VIII o al començament del IX, i el culte hi va perdurar fins al segle XIX. La nau és rectangular, sense cap més obertura que les portes d’entrada i d’accés al campanar, aquesta darrera limitada per un muntant de pedra en una banda i amb un arc de construcció molt tosca; la coberta està sostinguda per encavallades de fusta. A la part de llevant es troba l’absis, de planta quadrada i amb coberta de volta de canó, al qual s’accedeix per l’arc triomfal, més estret que aquell, obert a la paret est de la nau. L’absis s’il·lumina mitjançant dues finestres d’esqueixada simple situades als murs de llevant i de migjorn. El campanar, no gaire alt, és circular; té un sol pis de finestrals, de factura molt rudimentària, i sota mateix del llosat presenta set petites finestres en forma de ferradura.